EXAMEN: PREGUNTA 1

En l'article de Sancho, J. M. (2008) De TIC a TAC, el difícil tránsito de un vocal. Investigación en la escuela, 64, 19-30 es fa una petita reflexió sobre la gran dificultat per passar de les TIC i les TAC per que aquestes resultin un instrument d’inclusió digital, un recurs per a l’aprenentatge i un agent d’innovació educatiu en el sistema educatiu actual. I és que en aquest país es tracta d'innovar sense tenir en compte els següents punts:

• Sense tenir en compte el context, la cultura, les pràctiques docents, el sistema, les relacions de poder, la por a canviar, les concepcions... 
• La generació del 80 va ser la primera en créixer rodejats per les TIC, quan  el professorat d'avui en dia té entre 40 i 50 anys, això significa que, van créixer durant la dictadura franquista i abans dels 80. 

En relació a aquesta problemàtica, podem esementar a Bauman, citat en l'artícle Area, M. y Pessoa, T. (2012) De lo sólido a lo líquido: las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la web 2.0., Comunicar, 38, XIX, pp.13-20. Bauman diu que comencem a viure en una societat líquida,  on els assoliments individuals no poden ser solidificats en béns temporals perquè els actius es converteixen en passius. Però encara, en la societat de la informació, paradoxalment, s’estan formant a docents perquè ensenyin el que saben i que siguin la màxima font d’informació , fet que causi massa sovint el sol aprenentatge del què el professor sap i no del què està interessat aprendre l’alumne(societat sòlida).

I és que no veiem que en la societat líquida té una gran importància la interacció, no només entre docent - discent o entre iguals, sinó també amb les noves tecnologies. Com bé es diu en l’artícle d’Aparici, R. y Silva M. Pedagogía de la interactividad, Comunicar, 38, XIX, 51-58, la interactivitat en la xarxa la podem entendre com el fet de tenir accés a informacions a distància de manera no lineal, sense valors jeràrquics, amb accions col·laboratives i amb la interconnexió del context real amb el virtual. 

És per aquesta raó que Aparíci i Silva critiquen el feed – back, un model basat en la retroalimentació entre els participants  però que estableix una divisió entre l’emissor i el receptor; és per aquesta raó que volen donar a conèixer el feed – feed, un model de comunicació que posa a la pràctica els mitjans convencionals i els sistemes educatius centrats el la relació emissor – receptor – missatge. És a dir, s’entén com un procés de reforç del missatge, on tots els individus són potencialment emissors i, per tant, estan en una constant interrelació en un mateix rang.

En aquest cas, les xarxes virtuals i altres dispositius digitals (llibres digitals, les multimèdia educatiu, simulacions, micromons...) presenten com un sistema obert que permet la co – creació en l’intercanvi d’informació i construcció de coneixement. Per tant, si es promou la participació, el compromís, la col·laboració i la solidaritat entre els membres d’una comunitat generarà grans possibilitats expressives i comunicatives.

Llavors, hem d'entendre que el procés d’innovació és un procés lent i d'alta reflexió; és a dir, cal  saber seleccionar els mitjans més eficaços per aconseguir un fi determinat. I en aquest cas, les tecnologies haurien de començar a entrar en joc, ja que són molts els autors que consideren que poden generar grans resultats acadèmics i motivacionals, doncs, si s'utilitzen amb un fi acadèmic, pot resultar un artefacte adequat per a la planificació científica del procés educatiu. 

Llavors, si tenim els artefactes, què ens falta? Ens cal consciensciar a la comunitat educativa, formar als docents perquè tinguin les competències necessàries per planificar l'acció docent tot involucrant a les tic i, sobretot, crear una CULTURA DIGITALITZADA I CANVIANT!