Reflexió artícle 1: De lo sòlid a lo líquid

L'artícle Area, M. y Pessoa, T. (2012) De lo sólido a lo líquido: las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la web 2.0., Comunicar, 38, XIX, pp.13-20. tracta el sòlid i líquid, fent referència als processos de canvi sociocultural actuals, impulsats per l’omnipresència de les TIC. 

El temps actual és una fluida producció d’informació i coneixement canviant, en contraposició de l’estabilitat de la producció cultural desenvolupada (sòlid). Entenem per la Societat de la Informació, també anomenada Societat del Coneixement per la importància creixent d'aquest en totes les activitats humanes i com a quart factor de producció, la formació contínua i la gestió del coneixement (renovació dels sabers de les persones , conversió dels sabers en coneixement explícit i funcional , aplicació eficient , compartició i conservació del coneixement que van generant les persones i les organitzacions...) passen a tenir un paper cabdal per a la competitivitat en el mercat i el progrés econòmic i cultural de la societat , constituint una garantia per al futur de les persones (Majó i Marqués, 2002)

En aquest nou context i per a afrontar els continus canvis que imposen en tots els ordres de la nostra vida els ràpids avanços científics i la nova "economia global", els ciutadans ens veiem obligats a adquirir unes noves competències personals , socials i professionals que , tot i que en gran mesura sempre han estat necessàries , avui en dia són imprescindibles. Jacques Delors en el seu informe "L'educació amaga un tresor" (1996) sintetiza les competències necessàries en els següents punts: 

• Aprendre a ser, desenvolupar la personalitat per actuar amb una cada vegada major capacitat d'autonomia, de judici i de responsabilitat personal. 
• Aprendre a saber, conèixer, compaginar una cultura àmplia amb la possibilitat d'estudiar a fons algunes matèries, i aprendre a aprendre per poder seguir aquest procés al llarg de tota la vida. 
• Aprendre a fer, de manera que es puguin afrontar les diverses (i moltes vegades imprevisibles) situacions que es presentin. 
• Aprendre a conviure, a viure junts, coneixent i comprenent millor als altres, al món ia les interdependències que es produeixen a tots els nivells. També cal saber treballar en equip.

Tot i així, les Web 2.0 han canviat la distribució d’aquesta, tot generant una revolució en la  transformació dels mecanismes de producció, emmagatzemen, difusió, accés a la informació, expressió i representació de la cultura i el coneixement. Els nous actors (Internet, mòbils, altres objectes digitals...) estan canviant totes les nostres experiències, la qual està definida pel consum i l’adquisició de la cultura sòlida, dels nous enfocaments i models d’alfabetització i aprenentatge.

La Web 2.0 és la major plataforma de serveis que varis softwares (arquitectures de participació, cost – benefici, transformació i barreja de dades) aprofiten la intel·ligència col·lectiva. És la unió de 6 paràmetres/dimensions de producció, consum i difusió de la cultura  ja existents i que s’estructuren i es desenvolupen de forma paral·lela; aquests 6 són:

• La biblioteca universal: immens magatzem d’informació. 
• La connexió hipertextual: puzzle de fragments interconnectats. 
• Les xarxes socials: espai públic d’interacció humana. 
• El mercat global: mercat de productes i serveis digitals. 
• La comunicació multimedia i audiovisual: representació i expressió multimodal. 
• Els entorns virtuals interactius: ecosistema artificial per l’experiència humana.

Però, realment, la gent utilitza la Web 2.0 amb fins educatius? L'alumnat consta de competències digitals però no de caire informacional (saber cercar informació de forma racional i, també, saber-se mobilitzar per Internet amb responsabilitat i amb criteri) doncs tot el que saben sobre les TIC ho han adquirit a l'exterior de l'escola, tot aprenent allò bo i dolent (jugar, descarregar-se arxius i relacionar-se per les xarxes socials) d'aquestes tecnologies. 

Llavors la única manera d'adquirir aquesta competència és a través de l'ús i el maneig de l'Internet (assaig i error) en un mòdul fix sobre ciències del civerespai o, si més no, en una aula d'ordinadors on hi hagi un responsable que vagi guaitant la recerca dels alumnes. I és que l'actulització curricula és necessària en el camp de les TIC, ja que poden ser una gran eina de demostració, comprensió i experimentació del temari que es pugui donar. 

Però, en general, els educadors ho estem fent malament ja que no s'estan utilitzant les TIC com a eina de innovació metodològica i de millora en el procés d'E - A; tot tractant la diversitat individual. En aquest país hi ha un 30% de fracàs escolar i un 70% de professorat format en entre els anys 40 i 50 (encara no van créixer personal i professionalment rodejats per les TIC). Per tant, tots aquest factors incidèixen en un fenomen que no es pot sostenir ni es pot permetre més. Pel què fa a la tecnologia, fa realment poc que estan a les aules, i aquestes poden suposar una petita millora respecte a les estratègies que s'estan utilitzant sense TIC. Així i tot, cal ser conscient de quan s'han d'aplicar i quan no. 

És per aquesta raó que estan sorgint nous codis expressius i accions comunicatives ben diferenciades de la comunicació escrita i lectora. Ja fa més d’una dècada, sestà produint una literatura basada en els enfocaments de Freire (alliberador i dialògic), del Dewey (formació democràtica) i les aportacions de l’educació mediàtica crítica que estan elaborant una teoria d¡alfabetització per a la cultura digita. Per això han sorgit propostes i noves conceptualitzacions de l’alfabetització, aplicada a la tecnologia digital i entesa com un procés més complex que la mera captació en el maneig de hardware i software  són rellevants pels nous codis i formes comunicatives de la cultura digital.

A continuació, un nou model d’alfabetització integrat per a la formació de la societat digital: conjunt d’àmbits d’aprenentatges sobre els diferents plans que representen la web 2.0, a part de les CMPTs implicades en el procés d’alfabetització com adquisició de competències instrumentals, cognitius – intel·lectuals, sociocomunicatives, axiològiques i emocionals. La finalitat d’aquest model és desenvolupar en el subjecte una identitat digital com a ciutadà que és capaç d’actuar com a persona culta, autònoma, crítica i democràtica. 

És a dir, amb el bon ús de la Web 2.0 i de les eines que ens proporciona (la biblioteca universal, la connexió hipertextual, les xarxes socials, el mercat global, la comunicació multimedia i audiovisual i els entorns virtuals interactius) es poden desenvolupar les principals competències digitals (instrumentals, cogno - intel·lectuals, socioculturals, axiològiques i emocionals), segons Area. Només amb l'aprenentatge d'aquests dos elements, podrem fer possible la construcció d'una identitat digital entre els nostres discents.

Un cop comentat l'article d'Area, M., dir que pot ser interessant mencionar al pedagog Pere Marquès ja que aquest autor defineix les Aules 2.0 (aulas 2.0, aulas 1x1, aulas siglo XXI), com:

"Entendemos por aulas TIC, aulas en las que se dispone por lo menos de la siguiente infraestructura tecnológica:

• Ordenador fijo del aula, que estará conectado al videoproyector o pizarra interactiva.
• Videoproyector / Pizarra digital interactiva.
• PC personal para cada alumno. En algunos contextos (y contando con el apoyo de las familias) puede resultar factible que los alumnos se lleven el PC a casa. Convendrá que cada profesor disponga también de un PC personal portátil.
• Conexión a Internet en todos los puestos de trabajo (cable o wifi).
• Intranet/plataforma educativa de centro, que proporciona a alumnos y profesores:
• E-mail (al menos interno en la intranet), mensajería instantánea con los compañeros
• Disco virtual, con un espacio de “portafolio digital de trabajos", foros, blogs, LMS tipo Moodle...
• Portal de centro y biblioteca de recursos didácticos de centro.
• Software diverso: editor de textos, editor gráfico, editor de sonido, editor multimedia, editor de vídeo, calculadora, editor de mapas conceptuales (cmaptools o similar), líneas de tiempo (DIPITY) … Puede convenir un software de control de aula. 
• También resultaría conveniente: lector de documentos, impresora de aula."

I és que a finals del segle XX, la generalització de l'accés a la informació, als proveïdors d'aquesta i dels processadors d'informació (ordinadors) han donat pas un nou currículum bàsic per als ciutadans: "l'ensenyament obert", a part d'aquelles xarxes que permeten establir comunitats d'aprenentatge. En aquest nou paradigma, basat en els principis de l'escola activa, generà un canvi en els rols dels agents del procés d'ensenyament i aprenentatge.

• El docent: redueix al mínim el seu paper com a transmissor d'informació i es converteix en un mediador dels aprenentatges dels estudiants. 
• Els estudiants: poden accedir fàcilment, pel seu compte, a qualsevol classe d'informació; de manera que el docent passa a ser un orientador dels seus aprenentatges. 
• L'objectiu: construir coneixement, tot treballant col·laborativament entre entre docent - discent o entre iguals.

És a dir, ens adonem que la interacció té un gran paper per aquest nou canvi paradigmal. Ja que els joves d'avui en dia, sobretot, usen les Web 2.0 per establir conversa, compartir informació i intercanviar opinions. Per tant, considero que hem d'aprofitar aquesta competència tan desenvolupada i quotidiana en les seves vides personals per tal de motivar i generar un interès per les TAC entre els més joves. 


Llavors, com a futurs professionals de l'educació, hem de ser conscients de què cal posar de manifest l’adquisició de destreses per a l'ús intel·ligent de les noves TIC, com les ja esmentades, les habilitats instrumentals, de recerca, d'anàlisi, de selecció i la comunicativa. Però cal anar més enllà, hem de donar pas a la incorporació de nous elements als assenyalats en la formulació de noves propostes teòriques i didàctiques que estiguin relacionades amb l’alfabetització digital i aprofitar les oportunitats de fer una comunitat educativa a través de la Web 2.0 com pugui ser el sociocontrustivisme. Un model basat en moltes de les idees de Vigotski, el qual considera que els aprenentatges són un procés personal de construcció de nous coneixements, a partir dels sabers previs (activitat instrumental) i de la interacció.