EXAMEN: PREGUNTA 3

Al llarg de l'assignatura de TAC hem anat realitzant un blog com a carpeta d'aprenentatge; d'aquest  manera, s'ha facilitat molt, no només la tasca de recollir evidències de classe, de recollir aquelles aspectes més teòrics, sinó també, per veure un continu treball, una construcció evolutiva del coneixement  i creixement del meu pensament crític envers a les TIC i les TAC. I és que usar el blog com a portafoli d'aprenentatge ha suposat que cada entrada construís una evidència de l'aperenentatge que he realitzat en cadascuna de els tasques de l'assignatura. És per aquesta raó que considero que el meu blog es caracteritza per:

• Una alta continuïtat.
• Una adeqüació amb les propostes.
• Un anàlisi crític i un contrast entre altres entrades (més cap al final de l'assignatura, doncs, és quan començava a dominar el temari)
• Les fonts d'informació utilitzades i els materials buscats s'han anat citant en les diferents entrades. 
• M'he ajustat a les guies per a l'ús adequat de les pràctiques, per tal de què aquestes siguin quan més beneficioses, no només per a mi, sinó també pels meus companys o visitants d'aquest blog.

Però, el resultat quin ha sigut? Personalment, considero que el meu blog es basa, sobretot, en caràcter simbòlic interatiu ja que m'he centrat en el llengutatge més simbòlic. 

Amb això vull dir que no m'he regit només amb el que s'ha dit a classe o el que he pogut llegir en les lectures, sinó que ho he contrastat amb altres punts de vista (altres autors recomanats o reflexions generades a classe) o situacions pràctiques (amb activitats fetes a l'aula). De fet, jo mateixa he reflexionat sobre els temes tractats al llarg de l'assignatura de TAC, tot fent un mix, decantant-me per unes idees o unes altres segons el meu parè. A part, he reflexionat, a partir de la teoria donada a classe, què succeeix en l'entorn, per què passa i com es podria solucionar. És a dir, he intentat crar un sentit global. I el que em satisfà més és que a l'inici del curs, jo tenia un significat totalment diferent de les TIC i, bàsicament, no coneixia les TAC, però he anat transformant el significat a través de processo interpretatius de la bibliografia i la teoria donada.

• Exemple d'entrada simbòlica interactiva: http://tacnat.blogspot.com.es/2014/01/massive-online-open-courses-mooc.html

Però, alhora, considero que en certs moments ha resultat un blog  transformador perquè he sigut capaç, en més o menys mesura, aconseguir que el blog es convertís en un espai d'interacció, sobretot, entre la professora, alguns companys i jo; tot intercanviant opinions i aconsellant-nos. A part d'aconseguit transformar el significat de blog, convertint-lo en una línia  temporal que recull l'evolució personal i professional a través de diferents eines multimèdia.

• Exemple d'entrada transformadora: http://tacnat.blogspot.com.es/2014/01/pedagogia-de-la-interactivitat-roberto.html

Enllaçant l'últim punt esmentat en l'apartat anterior, considero que el meu blog, sobretot a l'inici, va tenir algunes entrades de caire reproductiu. Sobretot perquè en un inici feia un mer recull d'informació donada a classe o feia els resums de la bibliografia bàsica sense una part més personal i reflexiva. 

• Exemple d'entrada reproductiva: http://tacnat.blogspot.com.es/2013/11/el-valor-afegit-de-la-multimedia.html

Però aquesta és la meva satisfacció, haver evolucionat de mica en mica, haver crescut a partir dels coneixements adquirits amb aquesta assignatura, d'haver-los consolidat de tal manera que, ara, en pugui fer una pròpia percepció. He sigut capaç d'anar més enllà, tot fent reflexions i opinant sobre els diversos punts de vista donats al llarg de l'assignatura. I pel què fa a les primeres entrades, en les quals només en feia una mera transmissió i reproducció de coneixements generats per altres persones, els he modificat i millorat perquè ara es pugui veure plasmat la meva reflexió.

EXAMEN: PREGUNTA 2

Són molts els autors tractats al llarg de l'assignatura de Tecnologies de l'Aprenentatge i el Coneixement que reafirmen l'especial característica de les tecnologies digitals: el caràcter interactiu. 

Quan parlem de web 2.0 parlem d'Internet, la qual és una xarxa d'ordinadors mundials. I és que aquesta gran xarxa dóna  la possibilitat de distribuïr serveis, construir informació, separar continguts i presentacions, col·laborar i participar en sindicats; doncs els seus principis són:

• La web com a plataforma.
• Aprofitament de la intel·ligència col·lectiva.
• La gestió de la base de dades com a competència bàsica.
• El fi de les actualitzacons del sofware.
• Model de programació lleugera i simplicitat de la recerca.
• Sofware no limitat a un sol dispositiu.

I les seves principals aplicacions principals són: 

• Les xarxes socials ens permeten establir contacte amb qualsevol persona d'arreu del món de forma molt senzilla (facebook, twitter, my space...)
• Publicacions de continguts, són espais genials per transmetre informació que per tu és valuosa i t'interessa que els altres puguin conèixer i compartir (blog, wikis, repositorios, diaris...)
• Gestió d'informació, que són més que res enllaçosa i etiquetes de diferents fonts d'informació i coneixement (sindicadors de continguts, marcadors socials, pàgines d'inici...)
• Eines d'escriptori (calendari, processador de textos...)

En el cas de els seus usos educatius, aquests poden ser:

• Treball cooperatiu - col·laboratiu (prezzi, treballs cooperatius amb wiki...)
• Publicacions de continguts (del docent, del discent, del centre educatiu, portafolis...)
• Obtenció i edició d'informació recent com a possibilitat de compartir (diari escolar)

Per tant, la web 2.0 pot generar i pot suposar:

• No centrar-se tan en la recepció i prou, sinó en la recepció més creativa o la creació més creativa.
• Treballar més en xarxa i de forma més cooperativa.
• Crear un núvol civernàutic amb una gran multitud d'informació que està a l'abast de tothom. Per tant, pot representar un món ple de possibilitats i de coneixements útils que es poden compartir, opinar o innovar. 

Com podem comprovar, la Web 2.0 ens dóna gran oportunitats per generar una col·laboriació i/o intel·ligència col·lectiva i, així, arribar a crear comunitats virtuals de gran interès cultural. 

Són noves maneres de construir coneixement, basades en el la interacció i en l'aprenentatge social. És aquí quan podem parlar de l’article de Bosco, A. Nuevas Tecnologías y enseñanza: un estudio basado en el enfoque sociocultural, Fuentes, 4, pp.84-100 el qual es centra en l’enfocament sociocultural. Una corrent pedagògica iniciada per Vygonstki que es basa en la interacció i en el compartir informació per tal de, entre tots, construir coneixement. Llavors, des d'aquest punt de vista podem considera les tecnologies digitals com a eina mediadora per promoure l’aprenentatge i interaccions cognitives entre usuaris (convertint-se així, en tecnologies educatives). I és que l’ordinador també pot ser considerat un instrument mediador ja que pot ser tan una eina material com un sistema de símbols, fins i tot, la representació d’una conducta humana. A part, un ordinador pot ser mediador de canvis/influències o, també, una nova forma de manifestació cultural. En aquest cas, és tan important les característiques de l’instrument mediador com el medi sociocultural en el què s’està usant (centre escolar o aula).

Al llarg de l'estudi realitzat per Bosco, es va poder observar que els programes tancats tendeixen a promoure processos de retroalimentació, on la iniciació està donada per l’ordinador, la resposta per l’infant i la retroalimentació, un altre cop, per l’ordinador.  Val a dir que aquest tipus d’intercanvi es produeix en les classes tradicionals.

Però en el cas dels sofware oberts generen interaccions, molts cops, iniciades pels mateixos nens i no pels ordinadors; fet que l’alumnat sigui més propens a conversar.

Un tema molt relacionat amb l’artícle d’Aparici, R. y Silva M. Pedagogía de la interactividad, Comunicar, 38, XIX, 51-58 ja que es critica el feed – back, un model basat en la retroalimentació entre els participants  però que estableix una divisió entre l’emissor i el receptor; a diferència del feed – feed, un model de comunicació centrats el la relació emissor – receptor – missatge. És a dir, s’entén com un procés de reforç del missatge, on tots els individus són potencialment emissors i, per tant, estan en una constant interrelació en un mateix rang.

La interactivitat en la xarxa la podem entendre com el fet de tenir accés a informacions a distància de manera no lineal, sense valors jeràrquics, amb accions col·laboratives i amb la interconnexió del context real amb el virtual. Llavors  les seves característiques són:

•         Intervenció per part de l’usuari sobre el contingut.
•         Transformació de l’espectador amb els serveis connectats.
•         Accions recíproques de manera dialògica amb els usuaris.

Pel què fa als principis de la interactivitat, aquesta implica:

•         La participació – intervenció.
•         La bidireccionalitat – hibridació.
•        Permutabilitat – potencialitat.

I és que les xarxes virtuals es presenten com un sistema obert que permet la co – creació en l’intercanvi d’informació i construcció de coneixement. Per tant, si es promou la participació, el compromís, la col·laboració i la solidaritat entre els membres d’una comunitat generarà grans possibilitats expressives i comunicatives.

Llavors, l’objectiu és buscar nous models i propostes pedagògiques, com puguin ser el docent com a facilitador d’oportunitats per a què els alumnes creïn, modifiquin, construeixin i es converteixin en co – autors sense perdre la coherència de vista. Cal deixar de banda el sistema educatiu actual, doncs, esta anclat en un lent procés reflexiu però no actiu. Junts, a través de processos de comunicació feed – feed podem començar a “despertar” un nou model educatiu basat en la co – educació. 

Els estudis comentats, considero que han de ser la veta que cal seguir per arribar a convertir les TAC com a eina per a generar interacció entre docent - discent i missatge a dins de les aules. Cal arrelar en la cultura pedagògica i docent un sistema feed - feed perquè els coneixements que es "coguin" a dins de l'aula siguin funcionals, pràctics i, sobretot, significatius per a tots. I sí, les tecnologies digitals poden ser l’eina que ens cal per mediar els processos cognitius que s'estan promovent, de caire cognitiu. Aquesta conclusió és un resultat molt positiu en quant a les aplicacions clic i a la societat de la informació ja que aquesta necessita de nivells de cada cop més complexos en quant a pensament i reflexió.

EXAMEN: PREGUNTA 1

En l'article de Sancho, J. M. (2008) De TIC a TAC, el difícil tránsito de un vocal. Investigación en la escuela, 64, 19-30 es fa una petita reflexió sobre la gran dificultat per passar de les TIC i les TAC per que aquestes resultin un instrument d’inclusió digital, un recurs per a l’aprenentatge i un agent d’innovació educatiu en el sistema educatiu actual. I és que en aquest país es tracta d'innovar sense tenir en compte els següents punts:

• Sense tenir en compte el context, la cultura, les pràctiques docents, el sistema, les relacions de poder, la por a canviar, les concepcions... 
• La generació del 80 va ser la primera en créixer rodejats per les TIC, quan  el professorat d'avui en dia té entre 40 i 50 anys, això significa que, van créixer durant la dictadura franquista i abans dels 80. 

En relació a aquesta problemàtica, podem esementar a Bauman, citat en l'artícle Area, M. y Pessoa, T. (2012) De lo sólido a lo líquido: las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la web 2.0., Comunicar, 38, XIX, pp.13-20. Bauman diu que comencem a viure en una societat líquida,  on els assoliments individuals no poden ser solidificats en béns temporals perquè els actius es converteixen en passius. Però encara, en la societat de la informació, paradoxalment, s’estan formant a docents perquè ensenyin el que saben i que siguin la màxima font d’informació , fet que causi massa sovint el sol aprenentatge del què el professor sap i no del què està interessat aprendre l’alumne(societat sòlida).

I és que no veiem que en la societat líquida té una gran importància la interacció, no només entre docent - discent o entre iguals, sinó també amb les noves tecnologies. Com bé es diu en l’artícle d’Aparici, R. y Silva M. Pedagogía de la interactividad, Comunicar, 38, XIX, 51-58, la interactivitat en la xarxa la podem entendre com el fet de tenir accés a informacions a distància de manera no lineal, sense valors jeràrquics, amb accions col·laboratives i amb la interconnexió del context real amb el virtual. 

És per aquesta raó que Aparíci i Silva critiquen el feed – back, un model basat en la retroalimentació entre els participants  però que estableix una divisió entre l’emissor i el receptor; és per aquesta raó que volen donar a conèixer el feed – feed, un model de comunicació que posa a la pràctica els mitjans convencionals i els sistemes educatius centrats el la relació emissor – receptor – missatge. És a dir, s’entén com un procés de reforç del missatge, on tots els individus són potencialment emissors i, per tant, estan en una constant interrelació en un mateix rang.

En aquest cas, les xarxes virtuals i altres dispositius digitals (llibres digitals, les multimèdia educatiu, simulacions, micromons...) presenten com un sistema obert que permet la co – creació en l’intercanvi d’informació i construcció de coneixement. Per tant, si es promou la participació, el compromís, la col·laboració i la solidaritat entre els membres d’una comunitat generarà grans possibilitats expressives i comunicatives.

Llavors, hem d'entendre que el procés d’innovació és un procés lent i d'alta reflexió; és a dir, cal  saber seleccionar els mitjans més eficaços per aconseguir un fi determinat. I en aquest cas, les tecnologies haurien de començar a entrar en joc, ja que són molts els autors que consideren que poden generar grans resultats acadèmics i motivacionals, doncs, si s'utilitzen amb un fi acadèmic, pot resultar un artefacte adequat per a la planificació científica del procés educatiu. 

Llavors, si tenim els artefactes, què ens falta? Ens cal consciensciar a la comunitat educativa, formar als docents perquè tinguin les competències necessàries per planificar l'acció docent tot involucrant a les tic i, sobretot, crear una CULTURA DIGITALITZADA I CANVIANT!

Reflexió sobre els treballs dels companys

En la següent entrada faré una breu reflexió sobre els treballs presentats tan pels meus companys com pel meu grup de treball envers a la proposta de disseny d'un projecte innovador que integri l'ús de les TIC en l'àmbit educatiu. 

En primer lloc, valorar molt positivament l'ús d'aquesta estratègia tan necessària i  per tal de desenvolupar una competència transverstal tan importanten el nostre camp professional, com pugui ser la realització de tasques en equip.

Segons Torelles, el treball en equip és: “La competencia de trabajo en equipo Supone la disposición personal y la colaboración con otros en la realización de actividades para lograr objetivos comunes, intercambiando informaciones, asumiendo responsabilidades, resolviendo dificultades que se presentan y contribuyendo a la mejora y desarrollo colectivo.” (Torrelles, 2011) 


Les dimensions que s'al·ludeixen en aquesta definició, són:

• Identitat: Idiosincràsia pròpia i genuïna que s'estableix a través de la vinculació individual i col · lectiva de tots els integrants amb l'equip i de la seva pertinença al mateix , a més del compromís i implicació en l'activitat que desenvolupa.
• Comunicació: Interacció que s'estableix entre els integrants de l'equip amb objecte de compartir informació , actuar de forma concertada i possibilitar la seva funcionament òptim.
• Execució: Posada en pràctica de les accions i les estratègies que, d'acord amb els objectius acordats , l'equip planifica. 
• Regulació: Processos d'ajust que l'equip desenvolupa permanentment per avançar en els seus objectius , resolent els conflictes sorgits o bé incorporant elements de millora que incrementin la seva eficàcia o impulsin el seu creixement.

Un cop definit què és el treball en equip i quines competències desenvolupa, donaré pas a la valoració del projecte desenvolupat pel nostre grup, doncs ha resultat una gran tasca de síntesi i anàlisi de tots els aspectes tractats a l'assignatura de TAC; ja que se'ns ha demanat dissenyar un projecte innovador que integri l'ús de les TIC en l'àmbit educatiu. 

Llavors, al llarg de la realització d'aquest projecte ens varem adonar que, aquest treball resulta necessari per ser conscient de les noves tecnologies en l’actualitat, per a poder aplicar-les de la millor manera possible en l’àmbit educatiu. Sens dubte, les noves tecnologies poden esdevenir un recurs de gran utilitat en el dia a dia dels centres educatius i, a la vegada, amb la proposta plantejada es contribuirà a adoptar una actitud positiva i receptiva respecte els nous aprenentatges i tenir interès per a la formació de les noves TIC que rep l’alumnat. A més, dir que la nostra proposta també permet incidir en factors com l’interès o la motivació, que esdevenen de gran importància en qualsevol etapa de l’escolaritat.

Alhora, pel què fa als treballs dels meus altres companys, dir que considero que tots hem posat gran entusiasme i ingeni durant la realització d'aquesta tasca. Pel què he pogut observar en els seus treballs i presentacions, tots constaven d'una gran coherencia, viabilitat i toc de creativitat. A part, de fer una gran tasca de síntesi, anàlisi i reflexió ja que al poder aplicar i combinar la teoria donada a classe a la pràctica (durant el disseny d'aquesta proposta), ens ha permès solidificar tots els coneixements transmesos per part de la doctora Alejandra Bosco.

Dir que les presentacions són "exposicions orals es fa en veu alta davant d'un auditori, d'aquí la importància ja que desenvolupes i adquireixen aspectes tan importants com la pronunciació (nítida) i l'entonació (adequada segons els continguts a explicar), per una banda, i els gestos (per reforçar l'expressió oral), de l'altra". 


El cas de les presentacions de tots i cadascun dels grups, ha suposat un global, un total de l'assignatura de Tecnologies de l'Aprenentatge i el Coneixement doncs, escoltar a la resta de companys fa que te'n adonis d'aspectes que tu no li havies donat importància o que, simplement, se t'havien passat per alt.

Reflexió artícles 8: Noves tecnologies i ensenyança, un estudi basat en l’enfocament sociocultural (A. Bosco)

En l’article de Bosco, A. Nuevas Tecnologías y enseñanza: un estudio basado en el enfoque sociocultural, Fuentes, 4, pp.84-100 intenta fer una retrospectiva pel què fa a la investigació en els mitjans d’ensenyament; així centrant-se en l’enfocament curricular, una visió que considera que el valor pedagògic dels mitjans brota del mitjà en sí com del context en que s’utilitza. Els interrogants que intenta cobrir estan en relació amb el coneixement pràctic educatiu.

Si considerem les tecnologies educatives (TE) una disciplina que té com a objectiu els mitjans d’ensenyament, tot i que en els últims anys ha patit una evolució que ha permès canviar d’unes a altres teories per centrar-se en un objecte.

Segons Seattler, hi ha quatre enfocaments que caracteritzen l’evolució de les TE en el s.XX:

• La ciència física i els mitjans. Neix amb l’a incorporació dels mitjans audiovisuals com ajuda en l’ensenyança, enfocat des de la perspectiva instrumentalista. 
• Els sistemes i models de comunicació. Es centra en els processos de comunicació influenciats per les teories de la comunicació i de la revolució electrònica (radio i tele) 
• La ciència conductista. Apareix amb l’ensenyança programada a partir de les investigacions d’Skinner, relacionades amb el coneixement operant. 
• La perspectiva cognitiva. A partir del naixement de la ciència cognitiva, la TE s’influencia per noves visions d’aprenentatge centrades en els processos mentals interns i no en els conductistes.

En els anys 80 les TE van entrar en crisi per varies raons: per la poca aplicació en les escoles, la falta de formació dels docents, la difícil penetració en la cultura i la pràctica docent... Però el canvi econòmic, social, polític i cultural dels països industrialitzats han emergit per les TIC fet que en l’àmbit educatiu s’hagi pres consciència.

Si ara ens centrem en l’enfoc sociocultural, iniciada per Vygonstki, podem dir que aquesta considera les TE coma eina mediadora per promoure l’aprenentatge i interaccions cognitives entre usuaris. L’ordinador també pot ser considerat un instrument mediador ja que pot ser tan una eina material com un sistema de símbols, fins i tot, la representació d’una conducta humana. A part, un ordinador pot ser mediador de canvis/influències o, també, una nova forma de manifestació cultural. En aquest cas, és tan important les característiques de l’instrument mediador com el medi sociocultural en el què s’està usant (centre escolar o aula).

És a dir, les eines que usem són portadores de supòsits que modelen les nostres accions i condicionen, moltes vegades, de manera inapropiada. Són molts estudis com aquests els que intenten indagar com les eines informàtiques influeixen en els processos d’E – A en un contes sociocultural concret.

Al llarg d’aquest estudi es va poder observar que els programes tancats tendeixen a promoure processos de retroalimentació, on la iniciació està donada per l’ordinador, la resposta per l’infant i la retroalimentació, un altre cop, per l’ordinador.  Val a dir que aquest tipus d’intercanvi es produeix en les classes tradicionals.

Però en el cas dels sofware oberts generen interaccions, molts cops, iniciades pels mateixos nens i no pels ordinadors; fet que l’alumnat sigui més propens a conversar.

Reflexió final: Considero que estudis com aquests és la veta que cal seguir per arribar a convertir les TIC en TAC i que aquestes arribin a arrelar en la cultura pedagògica i docent; doncs, amb estudis com aquest podem dir amb certesa de que l’eina informàtica com a mediadora de processos cognitius està promovent tipus de tasques de menor nivell cognitiu. Aquesta conclusió és un resultat molt positiu en quant a les aplicacions clic i a la societat de la informació ja que aquesta necessita de nivells de cada cop més complexos en quant a pensament.

Reflexió artícles 7: De TIC a TAC, el difícil trànsit d’una vocal (Juana Mª Sancho Gil)

En el següent article de Sancho, J. M. (2008) De TIC a TAC, el difícil tránsito de un vocal. Investigación en la escuela, 64, 19-30 es fa una petita reflexió sobre les TIC i les TAC a arrel d’un article publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 2008, el qual es feia responsable d’estimular les TIC en l’educació tot fixant criteris, els continguts i objectius, a part de planificar i avaluar l’aplicació de les TIC en l’educació.

Val a dir que aquest òrgan no només s’encarrega d’integrar les TIC a l’aula, sinó que intenta que aquestes siguin un instrument d’inclusió digital, un recurs per a l’aprenentatge i un agent d’innovació educatiu. El problema que planteja aquest fet és que passar de les TIC a TAC implica molt, amb això Sancho vol dir que:

• Es vol portar a terme les TIC com a innovació educativa sense tenir en compte el context, la cultura, les pràctiques docents, el sistema, les relacions de poder, la por a canviar, les concepcions sobre l’E – A... 
• La generació del 80 va ser la primera en créixer rodejats per les TIC. 
• En els països de la OCDE, el 50% del professorat té entre 40 i 50 anys, això significa que, en el nostre cas, van créixer durant la dictadura franquista. Aquestes generacions van aprendre a base de llegir i escriure, ara no es centra en la transmissió de coneixements sinó de possibilitar a l’altre l’aprenentatge tot guiant, acompanyant i plantejant reptes.

Bauman diu que vivim en una societat líquida i que els assoliments individuals no poden sr solidificats en béns temporals perquè els actius es converteixen en passius. Avui en dia encara s’estan formant a docents perquè ensenyin el que saben i que siguin la màxima font d’informació, fet que causi massa sovint el sol aprenentatge del què el professor sap i no del què està interessat aprendre l’alumne.

Les TIC han sigut un canvi fonamental pel què fa a les transformacions socials i professionals del treball docent, tot obligant a modificar la seva mentalitat i pràctica. Així i tot, el docent necessita sentir que controla la situació tan, des del punt de vista tècnic com pedagògic. Així i tot, val a dir que si un docent d’avui en dia no segueix aprenent, difícilment podrà seguir ensenyant en el context tan canviant d’ara i necessari per a la contribució de la transformació de les tecnologies digitals com a eina d’aprenentatge.  

S’ha demostrat que les TIC són eficaces per gestionar informació i millorar els canals de comunicació; així millorant l’aprenentatge i la construcció de coneixement. Potenciar les TIC en el procés educatiu pot ser molt beneficiós, sempre i quan es realitzi de forma adequada i els es educadors aconsegueixin utilitzar tot el seu potencial.

Es manté que les TIC es poden convertir en TAC perquè poden augmentar el grau d’autenticitat de l’aprenentatge i l’interès dels alumnes, construint així comunitats virtuals per a compartir experiències, coneixements i resoldre junts problemàtiques comunes. Així i tot, encara que es tinguin els recursos materials i humans per a convertir les TIC en TAC, falten estudiosos que explorin els complexos processos i resultats a obtenir amb la seva transformació.

Així i tot, en varis estudis han sorgit algunes qüestions, com puguin ser:

• Tot mitjà d’ensenyament pot assolir algun tipus d’aprenentatge per part dels discents.
• L’establiment de relacions entre l’ús de les TIC i la millora dels resultats d’aprenentatge és una tasca molt complexa, sobretot, perquè no es té un acord comú sobre el significat de l’assoliment educatiu. 
• El concepte de TIC és massa ampli.

Reflexió final: Les TIC segueixen tenint grans dificultats per a convertir-se en instruments d’aprenentatge valuosos. Tot i el fort acord entorn als beneficis de les TIC, s’hauria de començar a donar pas a provar-ho. Així i tot, abans de fer-ho, cal tenir en compte el context educatiu, fixar unes finalitats i uns processos a seguir.

Reflexió artícles 6: Pedagogia de la Interactivitat (Roberto Aparíci y Marco Silva)

En l’artícle d’Aparici, R. y Silva M. Pedagogía de la interactividad, Comunicar, 38, XIX, 51-58 es parla de què en la majoria de les formacions predomina el model transmissors d’informació, és a dir, el centrat en els docents com a font d’informació sense tenir en compte la col·laboració/interacció amb el discent per anar construint aprenentatge.

Molts es qüestionen la pedagogia basada en la memorització, però es fa poc per modificar-la ja que ens enfrontem als trets cognitius i comunicatius de les noves generacions (les civerculturals). En l’e – learning el docent tracta als discents com a receptors de dades i no com a co – creadors, pràctiques predominants en el civerespai; fent que la interacció sigui molt pobre i insignificant.

És per aquest raó que aquest autors presenten un seguint d’estratègies d’organització i funcionament de la mediació que permetin redefinir l’actuació dels docents i els discents en el procés comunicatiu i d’aprenentatge.

Pel què fa a la pedagogia de la transmissió, des de la segona meitat del s. XX, està centrada en la unidireccionalitat de la comunicació, és a dir, en la divisió entre emissor i receptor i en el feed – back. És a dir, avui en dia, el sistema escolar encara està basat en la lògica de la societat industrial i, és que està tan arrelat, que es necessiten molts anys per canviar-lo. Per ara, enfront al paradigma transmissor, podem parlar d’una pràctica dialògica de cada cop més present a fora de les aules.

Aparíci i Silva critiquen el feed – back, un model basat en la retroalimentació entre els participants  però que estableix una divisió entre l’emissor i el receptor; és per aquesta raó que volen donar a conèixer el feed – feed, un model de comunicació que posa a la pràctica els mitjans convencionals i els sistemes educatius centrats el la relació emissor – receptor – missatge. És a dir, s’entén com un procés de reforç del missatge, on tots els individus són potencialment emissors i, per tant, estan en una constant interrelació en un mateix rang.

Amb això es vol dir que la transmissió massiva perd força en quan als escenaris digitals, doncs, entra en joc la transformació social i tecnològica dels interlocutors i de la comunicació ja que es poden controlar i crear processos d’interacció a través d’eines d’informació.

Les xarxes virtuals es presenten com un sistema obert que permet la co – creació en l’intercanvi d’informació i construcció de coneixement. Per tant, si es promou la participació, el compromís, la col·laboració i la solidaritat entre els membres d’una comunitat generarà grans possibilitats expressives i comunicatives.

La interactivitat en la xarxa la podem entendre com el fet de tenir accés a informacions a distància de manera no lineal, sense valors jeràrquics, amb accions col·laboratives i amb la interconnexió del context real amb el virtual. 

Llavors  les seves característiques són:

•         Intervenció per part de l’usuari sobre el contingut.
•         Transformació de l’espectador amb els serveis connectats.
•         Accions recíproques de manera dialògica amb els usuaris.

Pel què fa als principis de la interactivitat, aquesta implica:

•         La participació – intervenció.
•         La bidireccionalitat – hibridació.
•        Permutabilitat – potencialitat.

Aquests tres poden ser l’inici de la ruptura lògica de la transmissió unidireccional i obrir nous espais de participació real. Però així i tot, la interactivitat és un dels majors reptes al què s’enfronten els mitjans de comunicació de massa, doncs, aquestes mantenen el silenci virtual (l’absència de idees i punts de vista absents de molts usuaris de la xarxa).

Reflexió final: L’objectiu és buscar nous models i propostes pedagògiques, com puguin ser el docent com a facilitador d’oportunitats per a què els alumnes creïn, modifiquin, construeixin i es converteixin en co – autors sense perdre la coherència de vista. Cal deixar de banda el sistema educatiu actual, doncs, esta anclat en un lent procés reflexiu però no actiu. Junts, a través de processos de comunicació feed – feed podem començar a “despertar” un nou model educatiu basat en la co – educació.